Agressió? Al final m'ha tocat

Avui ha estat un dia difícil, molt difícil diria jo. Aquest matí mentre estava vigilant el pati (avui em tocava vigilància) he tingut un d'aquells conflictes que si no et saps controlar acaben sortint a les notícies.

Durant el pati, un dels meus alumnes, estava molt nerviós. Es tracta d'un nen amb algun tipus de problema psicològic-psiquiàtric que si segueix el tractament és una delícia de nen. El cas és que avui portava a sobre un neguit impressionant. S'ha passat tota l'estona provocant els seus companys, tant de la seva classe com d'altres. Al final, després d'haver parlat amb ell unes quantes vegades he optat per endur-me'l apart i xerrar amb ell per mirar de tranquilitzar-lo.

Quan semblava que la situació ja estava controlada, hem tornat a sortir al pati i al cap de 15 segons de rellotge ja hi havia un altre nen plorant per la patada que li havia donat l'Andreu. Evidentment hi he anat, li he demanat explicacions i li he dit que vingués amb mi cap on estem els mestres vigilant. El nen estava fora de si. Quan intentava raonar amb ell no se li ha passat altra cosa que escopir-me a la cara i donar-me una puntada de peu. Tinc en el cap, encara, la imatge d'aquell nen fora de si, suat completament i amb el cos totalment tensionat que em mirava amb una ràbia indescriptible mentre es posava a escopir cap a mi sense que jo tingués temps a apartar-me. Evitaré descriure els excrements que han sortit pel nas i la boca perquè ja tinc prou fàstic jo com per a tornar-ho a reviure.

Us podeu imaginar ... Ho haig de reconèixer, m'han vingut unes ganes terribles de donar-li dues bofetades, d'aquelles sonores, de les que fan mal psicològica i físicament. Han estat uns segons d'una tensió enorme, d'una banda la temptació personal de ràbia de donar-li, com diem al sud, una bona "bufa" i de l'altra la professionalitat que se suposa que tinc. No m'ho podia ni creure, l'Andreu m'havia escopit a la cara i jo estava en una situació de total indefensió. Estava carregat de ràbia, meditant si li donava o no ...

Finalment m'he calmat, una altra companya ha vingut i se n'ha fet càrrec de la situació mentre jo anava a netejar-me la cara de la saliva del nen. Ell s'ha quedat al pati "pensant" ... Tocava tornar a classe i, com que jo no tenia classe amb els del seu curs, he optat per endur-me el nen amb mi a la classe que jo tenia assignada en aquell moment i tenir-lo vigilat i aïllat. Suposo que no he fet res mal fet. El meu propòsit era que es tranquil·litzés i evidentment, a la seva aula això seria del tot impossible.

En la classe que havia de donar a continuació l'he posat al final i quan me n'anava li he indicat on s'havia de posar amb la mà, d'una manera extremadament suau. I un altre cop ha sorgit la fera, m'ha clavat dos cops de puny al braç. Per sort jo ja m'havia tranquilitzat bastant i entenia que alguna cosa no devia rutllar. No era normal aquella actitud tan agressiva ...

A l'hora de la sortida me n'he assabentat que hi ha algun problema pel mig i que aquesta reacció és del tot inusual, però ... ufff ... Quan estudiava magisteri no em van ensenyar a tractar aquests conflictes.

Almenys he tret una cosa clara, tinc més autocontrol del que em pensava però quan recordo aquell moment reconec que em poso molt tens, espero que això no sigui un pecat.

PD: Els fets són verídics tal com jo els he viscut, el nom i qualsevol dada que es pugui extreure d'aquesta història i que facin referència al menor són totalment inventades i no corresponen, en cap moment, a dades reals.