Hi havia una vegada, en un lloc molt i molt llunyà, un pastor, en Josepet, que amb el pas del temps s’havia anat fent gran. Tenia un ramat de cabres que havia cuidat durant molts anys, procurava tenir-les ben contentes per a poder treure’n la millor llet. El grup de cabres havia anat creixent i quan el pastor ja era molt vell tenia un ramat ben nombrós.
Tot el poble coneixia en Josepet. Es dedicava a portar el seu ramat per les zones més difícils perquè així també mantenia net el bosc i evitava que els incendis en època de calor es propaguessin sense control.
En Josepet s’havia casat i havia tingut un fill, l’Arnau, que havia aconseguit estudiar lluny d’aquell poble. L’Arnau, havia acabat els seus estudis de física ben aviat, però no va trobar feina. Així que, quan el seu pare li va dir que hauria de donar el ramat de cabres a algú que les volgués cuidar va pensar que seria una bona oportunitat per dedicar-s’hi.
Arribà el dia en que el seu pare va deixar el ramat d’ovelles a l’Arnau qui, amb molts estudis però poca experiència, va decidir que calia canviar les coses: Va observar el gran ramat i va veure que no totes les cabres eren iguals. N’hi havien de dòcils i agradables i que produïen una gran quantitat de llet; d’altres lleugerament diferents i amb un comportament més nerviós, produïen poca llet i en canvi, eren molt hàbils pujant a llocs de difícil accés. Finalment va observar un seguit de cabres lletges, poc hàbils i que contínuament donaven problemes de tot tipus.
Fins llavors el seu pare Josepet, havia aconseguit tirar endavant tot el seu ramat amb l’ajuda de tres gossos d’atura que tenia des de feia molts anys. Aconseguia bons resultats tant en el comportament del ramat com a grup com en la producció de llet de cada cabreta de forma individual, tot i que era obvi que mai no es faria ric. Però li agradava la seva feina i tothom li comprava els seus productes.
En Josepet s’havia casat i havia tingut un fill, l’Arnau, que havia aconseguit estudiar lluny d’aquell poble. L’Arnau, havia acabat els seus estudis de física ben aviat, però no va trobar feina. Així que, quan el seu pare li va dir que hauria de donar el ramat de cabres a algú que les volgués cuidar va pensar que seria una bona oportunitat per dedicar-s’hi.
Arribà el dia en que el seu pare va deixar el ramat d’ovelles a l’Arnau qui, amb molts estudis però poca experiència, va decidir que calia canviar les coses: Va observar el gran ramat i va veure que no totes les cabres eren iguals. N’hi havien de dòcils i agradables i que produïen una gran quantitat de llet; d’altres lleugerament diferents i amb un comportament més nerviós, produïen poca llet i en canvi, eren molt hàbils pujant a llocs de difícil accés. Finalment va observar un seguit de cabres lletges, poc hàbils i que contínuament donaven problemes de tot tipus.
Fins llavors el seu pare Josepet, havia aconseguit tirar endavant tot el seu ramat amb l’ajuda de tres gossos d’atura que tenia des de feia molts anys. Aconseguia bons resultats tant en el comportament del ramat com a grup com en la producció de llet de cada cabreta de forma individual, tot i que era obvi que mai no es faria ric. Però li agradava la seva feina i tothom li comprava els seus productes.
Com us estava dient, l’Arnau, creient que els seus estudis de física quàntica li servirien d’alguna cosa, va decidir canviar les coses. Per començar va deixar de dur tot el ramat pels complicats camins del bosc, i va decidir posar unes reixes al camp. Va dividir el camp en 4 parcel·les segons la tipologia de cabres que havia observat i i va posar-hi a dintre els animals, doncs va pensar que d’aquesta manera les cabretes tindrien una cura i tractament més individualitzat i es podria obtenir un millor rendiment.
En una hi va posar les millors cabres, les més boniques i les que més llet produïen. En aquell tancat hi va posar la millor gossa d’atura, la Coloma. Aquelles cabres eren dòcils i li oferien el seu millor producte, però no li permetien fer-se ric. Tothom sap que amb les cabres t’ho podràs passar molt bé i gaudir del teu treball, però fer-se ric??? Ningú d’aquell poble llunyà havia vist mai cap pastor ric, però tot i això l’Arnau continuava amb la seva idea.
En la segona parcel·la hi va posar un altre grup de cabres, guiades per un altre gos,que tot i no ser tan excel·lent com la Coloma, se’n sortia com podia, el Sit. Les pobres cabretes anaven fent la seva, sense pena ni glòria. Alguns dies produïen llet, i d’altres no. El terreny estava bastant brut i tot i que el gos bordava molt, no aconseguia que totes les cabres funcionessin com les de l’altre grup.
En la tercera parcel·la hi va posar un altre grup de cabres. Hi va posar el tercer gos que havia heretat del seu pare, el Mendi. Però res, tampoc no funcionava. La producció de llet baixava constantment i la parcel·la estava totalment descompensada : En unes parts hi havia una herba immaculada i en altres era impossible entrar-hi. El Mendifeia el que bonament podia. Era evident que amb les cabres d’aquella parcel·la no guanyaria ni un duro. No només no el guanyava, sinó que perdia diners: es veia obligat a comprar pinso per a alimentar-les perquè les cabres havien aprés que si no volien fer un petit desplaçament a la zona de la parcel·la on hi havia herba, no calia que ho fessin. El pastor els hi portava el pinso necessari.
En una hi va posar les millors cabres, les més boniques i les que més llet produïen. En aquell tancat hi va posar la millor gossa d’atura, la Coloma. Aquelles cabres eren dòcils i li oferien el seu millor producte, però no li permetien fer-se ric. Tothom sap que amb les cabres t’ho podràs passar molt bé i gaudir del teu treball, però fer-se ric??? Ningú d’aquell poble llunyà havia vist mai cap pastor ric, però tot i això l’Arnau continuava amb la seva idea.
En la segona parcel·la hi va posar un altre grup de cabres, guiades per un altre gos,que tot i no ser tan excel·lent com la Coloma, se’n sortia com podia, el Sit. Les pobres cabretes anaven fent la seva, sense pena ni glòria. Alguns dies produïen llet, i d’altres no. El terreny estava bastant brut i tot i que el gos bordava molt, no aconseguia que totes les cabres funcionessin com les de l’altre grup.
En la tercera parcel·la hi va posar un altre grup de cabres. Hi va posar el tercer gos que havia heretat del seu pare, el Mendi. Però res, tampoc no funcionava. La producció de llet baixava constantment i la parcel·la estava totalment descompensada : En unes parts hi havia una herba immaculada i en altres era impossible entrar-hi. El Mendifeia el que bonament podia. Era evident que amb les cabres d’aquella parcel·la no guanyaria ni un duro. No només no el guanyava, sinó que perdia diners: es veia obligat a comprar pinso per a alimentar-les perquè les cabres havien aprés que si no volien fer un petit desplaçament a la zona de la parcel·la on hi havia herba, no calia que ho fessin. El pastor els hi portava el pinso necessari.
Finalment va habilitar una petita parcel·la del terreny per a un grup de cabretes extremadament lletges. No produien gens de llet i no eren gens obedients, i l’Arnau va intentar sacrificar-les per a treure’n algun profit venent la carn. Però el batlle d’aquell poble li va recordar que allà no hi havia escorxador, i que les hauria de portar a més de 40 km de distància. L’Arnau va fer càlculs i va veure que no li sortia a compte emportar-se aquella vintena de cabres.
Així doncs les va posar a dintre el seu petit terreny, ben escarpat i ple de roques. Però li feia falta un gos que les vigilés. El seu pare en tenia tres que treballaven com un grup eficient, però ell els havia repartit entre les altres tres parcel·les. Se’n va anar a cal veterinari i va adoptar un gosset. Un gos jovenet, sense experiència, amb moltes ganes d’ajudar, però sense saber ni tan sols què era una cabreta. El va posar a dintre de la parcel·la i va marxar esperant que fes la seva feina.
El temps passava i les coses anaven de mal en pitjor. El primer grup, el de les millors cabretes li permetien uns petits ingressos per a anar subsistint, però no podia donar-se cap petit plaer. El segon grup a dures penes funcionava, no produïen gaire llet i no tenia ingressos. El tercer grup era encara pitjor, el terreny estava brut, les cabres no feien la seva feina i l’Arnau havia d’estar comprant pinso cada dos dies. El darrer grup era el pitjor de tots. No només no produïen llet, sinó que el terreny estava terriblement brut i ple de males herbes. I per si fora poc, el nou gos que havia adoptat havia aconseguit escapar-se a la primera de canvi.
Així doncs les va posar a dintre el seu petit terreny, ben escarpat i ple de roques. Però li feia falta un gos que les vigilés. El seu pare en tenia tres que treballaven com un grup eficient, però ell els havia repartit entre les altres tres parcel·les. Se’n va anar a cal veterinari i va adoptar un gosset. Un gos jovenet, sense experiència, amb moltes ganes d’ajudar, però sense saber ni tan sols què era una cabreta. El va posar a dintre de la parcel·la i va marxar esperant que fes la seva feina.
El temps passava i les coses anaven de mal en pitjor. El primer grup, el de les millors cabretes li permetien uns petits ingressos per a anar subsistint, però no podia donar-se cap petit plaer. El segon grup a dures penes funcionava, no produïen gaire llet i no tenia ingressos. El tercer grup era encara pitjor, el terreny estava brut, les cabres no feien la seva feina i l’Arnau havia d’estar comprant pinso cada dos dies. El darrer grup era el pitjor de tots. No només no produïen llet, sinó que el terreny estava terriblement brut i ple de males herbes. I per si fora poc, el nou gos que havia adoptat havia aconseguit escapar-se a la primera de canvi.
Un dia de tramuntana va haver un foc terrible que va començar a prop de la darrera parcel·la. El foc es va escampar molt ràpidament i les cabres van poder fugir a través de la reixa que havia instal·lat l’Arnau, que s’havia deteriorat moltíssim. Les cabres de la segona i tercera parcel·la també van refugiar-se on van poder mentre l’Arnau es posava les mans al cap. Estava a punt de perdre-ho tot. Les de la la primera parcel·la, les millors van fugir espantades davant el comportament de la resta de cabretes.
L’Arnau no podia creure-s’ho: Ho havia perdut tot després d’introduïr uns canvis que havien de fer-lo ric. Va voler introduïr uns canvis en les cabretes, uns canvis que li semblaven raonables però que a ulls de les cabres i gossos experimentats eren totalment incongruents.
El pare de l’Arnau, en Josepet, s’havia fet ja molt vell i malalt, però en adonar-se de la seva situació límit va fer cridar el seu fill i li va dir:
Fill meu, sé que has volgut fer canvis en el ramat de cabres, però deixa’m que et doni uns consells abans de marxar.
- Recorda que la teva feina ara és la de pastor. I això implica que mai et podràs fer ric. Podràs obtenir molts beneficis, estimació i reconeixement, però fent de pastor mai seràs ric.
- Les cabres són animals i els animals fan el que fan els altres animals; aprenen les unes de les altres. Si tu poses les pitjors cabres juntes i no permets que aprenguin de les millors, no esperis cap benefici.
- Els gossos aprenen igual que les cabres, si vols un bon gos d’atura hauràs de procurar que aprengui d’un altre gos d’atura.
- I finalment, sé que la teva passió era la física quàntica, però et prego que quantifiquis els teus esforços físics i vegis que ser pastor et permetrà aconseguir coses que un físic quàntic mai podrà aconseguir
- Les cabres són animals i els animals fan el que fan els altres animals; aprenen les unes de les altres. Si tu poses les pitjors cabres juntes i no permets que aprenguin de les millors, no esperis cap benefici.
- Els gossos aprenen igual que les cabres, si vols un bon gos d’atura hauràs de procurar que aprengui d’un altre gos d’atura.
- I finalment, sé que la teva passió era la física quàntica, però et prego que quantifiquis els teus esforços físics i vegis que ser pastor et permetrà aconseguir coses que un físic quàntic mai podrà aconseguir
L’Arnau va aprofitar per primer cop a la seva vida els seus coneixements de física quàntica imaginant-se un salt en el temps amb dos finals diferents.
Final 1
En Josepet va tancar els ulls eternament ben reconfortat després d’haver-li donat els últims consells al seu fill. L’Arnau, va pensar com podia tornar a fer que aquell ramat de cabres tornés a produïr com havia fet sempre. Va parlar amb molts pastors d’aquelles contrades i va decidir que la millor manera de posar-s’hi era precisament posant-hi.
Es va arremangar, i tot i que va decidir mantenir les reixes de separació, va distribuir de manera diferent el territori, les cabretes, i els gossos, permetent a més d’anar canviant les cabretes de parceles i deixant res com a definitiu. Al cap de res va veure que el terreny tornava a estar net i polit, com el tenia el seu pare feia anys, i les cabres, la immensa majoria d’elles, produïen com mai havia vist.
No va poder fer-se ric, però va poder viure tranquil.
Final 2
En Josepet va tancar els ulls eternament sabent que mai més descansaria. El seu fill, orgullós i prepotent va discutir-li fins a la última coma dels seus consells. No només no va fer cap canvi, sinó que es va entestar a mantenir la seva estratègia. Tenia clar que la única manera de millorar la seva explotació ramadera era aïllant les pitjors cabres, les pomes podrides, encara que hagués de comprar pinso i un gos cada any.
Malauradament, els matolls van brotar en la parcel·la d’aquestes cabres i al cap de poc temps, un altre dia de tramuntanada forta va tornar a calar-se foc. No va donar temps a escapar ningú, gairebé tots els animals van morir i la casa de l’Arnau es va veure tan afectada que va haver de marxar del poble en busca d’un treball que li permetés sobreviure.
De tot aquell gran ramat que li havia deixat el seu pare no es van salvar ni cabres, ni cabretes, ni cabrits. Només quatre cabrons van poder escapar creant problemes a la resta de la població.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte de pastors, gossos, cabres, cabretes i cabrons, ja s’ha acabat.
Final 1
En Josepet va tancar els ulls eternament ben reconfortat després d’haver-li donat els últims consells al seu fill. L’Arnau, va pensar com podia tornar a fer que aquell ramat de cabres tornés a produïr com havia fet sempre. Va parlar amb molts pastors d’aquelles contrades i va decidir que la millor manera de posar-s’hi era precisament posant-hi.
Es va arremangar, i tot i que va decidir mantenir les reixes de separació, va distribuir de manera diferent el territori, les cabretes, i els gossos, permetent a més d’anar canviant les cabretes de parceles i deixant res com a definitiu. Al cap de res va veure que el terreny tornava a estar net i polit, com el tenia el seu pare feia anys, i les cabres, la immensa majoria d’elles, produïen com mai havia vist.
No va poder fer-se ric, però va poder viure tranquil.
Final 2
En Josepet va tancar els ulls eternament sabent que mai més descansaria. El seu fill, orgullós i prepotent va discutir-li fins a la última coma dels seus consells. No només no va fer cap canvi, sinó que es va entestar a mantenir la seva estratègia. Tenia clar que la única manera de millorar la seva explotació ramadera era aïllant les pitjors cabres, les pomes podrides, encara que hagués de comprar pinso i un gos cada any.
Malauradament, els matolls van brotar en la parcel·la d’aquestes cabres i al cap de poc temps, un altre dia de tramuntanada forta va tornar a calar-se foc. No va donar temps a escapar ningú, gairebé tots els animals van morir i la casa de l’Arnau es va veure tan afectada que va haver de marxar del poble en busca d’un treball que li permetés sobreviure.
De tot aquell gran ramat que li havia deixat el seu pare no es van salvar ni cabres, ni cabretes, ni cabrits. Només quatre cabrons van poder escapar creant problemes a la resta de la població.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte de pastors, gossos, cabres, cabretes i cabrons, ja s’ha acabat.
